Raimon

Les deu en punt. El Palau era ple i la mitjana d'edat, elevada. De fet, més enllà d'alguns nens cap al darrera, es feia difícil identificar algú de menys de 50 anys en tota la platea. Entraven els músics, vestits de negre i entre aplaudiments. Pocs segons després, amb la seva inconfusible camisa vermella, apareixia ell. Raimon. Era la penúltima vegada que s'enfilava a un escenari i ho feia a l'espai que tan bé l'ha acollit durant tants anys: un Palau de la Música que tornaria a vibrar, gairebé per última vegada, amb un recital exhaustiu i antològic.

"A l'estiu quan són les nou...". Raimon restava quiet davant el micròfon, amb aquell posat contingut tan seu. Diu que volia plegar ara que encara se sentia capaç de mantenir el nivell que sempre ha demostrat i que ens demostrava una vegada més aquella nit. Optava per obrir foc amb les peces de l'últim disc, potser com a reivindicació del present, potser per fer-nos emocionar amb unes lletres que, en aquella ocasió, prenien encara més sentit. "El temps cantat, el temps contat, el temps comptat, que ara em queda i que no sé si el cantaré, si el contaré, si el comptaré, ni si me'n queda" ens cantava.

Raimon s'acomiadava amb un recital auster. Segurament no ho hauria pogut entendre d'altra manera. Quatre músics, poques paraules i un bon grapat de cançons. No necessitàvem més. De sobte, retrocedíem en el temps per retrobar-nos amb la segona peça que va compondre: "Som" i començàvem un viatge que aviat ens duria cap als poetes dels segles XIV, XV i XVI: Ausiàs March, Roís de Corella, Joan Timoneda, Anselm Turmeda...

El cantant ens obsequiava amb un repertori que resseguia totes les seves cares. Tornava al present amb "He passejat per València sol", feia emocionar el Palau amb "La nit" i, finalment, arribava a Espriu. "Indesinenter" provocava que, per primera vegada, el públic trenqués el silenci sepulcral que havia acompanyat tot el recital i s'animés a cantar i seguir el ritme amb les mans. Començaven a sonar algunes de les cançons més emblemàtiques i els aplaudiments eren cada vegada més sonors.

I sí, es feia difícil evitar la nostàlgia. La nostàlgia d'aquell 18 de maig a la Villa, d'aquells primers concerts a Chile que rememorava amb "Et recordo, Amanda" i la nostàlgia de tantes nits de lluita i de cançons. Nits sempre compartides amb la seva dona, Analisa, a qui dedicava el tram final del concert. "Napolitana per a tu" -"un divertimento conjugal" inèdit, com ell mateix la presentava-, "Parlant-me de tu" i "Com un puny" es convertien en una espècie d'homenatge a qui sempre l'ha acompanyat.

Pels bisos, quedaven els grans clàssics. Tornava amb "Veles e vents" abans de recuperar Espriu amb "He mirat aquesta terra". "Jo vinc d'un silenci" posava el Palau dempeus i s'enllaçava amb "Diguem no" i "Al vent". El públic esclatava, entregat a aquella veu ferma i forta. Aquell crit. Aquell cantar inconfusible que ja ens quedarà per sempre més a la memòria col·lectiva. Aquell músic que va marcar una generació i que, indubtablement, esdevindrà per sempre més símbol i emblema d'un temps i d'un país.