Petits Camaleons
Camino pels carrers de Sant Cugat en direcció a l’Auditori, que avui es vesteix de gala per acollir els més petits de les famílies. Un globus s’enlaira, rosat, sense soltar la mà a un nen que corre, seguit d’una xica que deixa volar la faldilla però té les bambes ben brutes. Avanço pel recinte, que tremola amb les passetes apressades de centenars de menuts, i observo l’entorn. Mares, pares, avis, àvies, germans i germanes desfilen amunt i avall, encuriosits, plens de colors i converses i jocs i ganes de música.
El festival ofereix una gran satisfacció a aquest darrer anhel, però també a altres desitjos possibles dels assistents. Per qui vulgui picar una mica hi ha food trucks, així com bars i un restaurant. Hi ha un espai bressol per a nadons, una zona de jocs i una zona amb paradetes on es fan tallers diversos. A més, Ikea, Kids & Us i Cosmocaixa també hi són presents, cadascun en el seu espai, organitzant activitats per als nens. De manera que no parlem d’un festival exclusivament musical, sinó que es tracta d’un espai on es realitzen activitats de tot tipus dirigides –sempre, però– als infants.
Ara, està clar que el que ha fet venir totes aquestes famílies és el cartell que presenta el festival. Sopa de Cabra i Macaco són els caps de cartell, però aquest compta amb la col·laboració d’una gran quantitat d’artistassos més enllà dels noms més destacats en el cartell. Gossos, Quimi Portet, Oques Grasses, Ramon Mirabet, Pau Alabajos, Miquel del Roig i Obeses, entre molts d’altres, són també presents a la festa, provocant balls i salts i somriures a centenars de menuts.
I, així, petits i grans van dirigint-se als diversos escenaris per escoltar els diversos artistes que toquen aquest cap de setmana a l’Auditori. D’escenaris n’hi ha molts (justament sis, de fet), però jo ara entro a la Carpa Catalunya, que s’omple de criatures i els seus progenitors ràpidament i, aviat, del so dels molts instruments de Sense Sal. La música comença a volar i, una mica, els assistents també ho fan, mentre ballen i riuen i fan ganyotes. Els joves músics conviden alguns nens a pujar a la plataforma i ballar amb ells. Mentre dansen, uns focus que no veig projecten formes de colors a les parets de la carpa. I començo a sentir i pensar. Penso en com deu ser tenir una petita personeta, producte d’un projecte comú amb algú que s’estima, rient entre els teus braços amb la cara plena de dibuixos i els ulls plens de llum. Crec que ha de ser preciós estimar algú així.
Però marxo i entro a sales, escolto grups, observo nens i músics i pares, i veig infants a concerts de heavy, i grans temes del metal en forma de cançó infantil. I contemplo, sense parlar, només pensant en què deuen sentir aquests xics, en com de gran deuen veure els escenaris, i com d’altíssims deuen trobar els nois que toquen damunt d’ells. Uns nois que fa poc eren com ells, que corrien així de bojos, sense voler més que jugar i cridar i gaudir. I una lleu sensació de nostàlgia m’envaeix. No ho sé, és estrany, però noto una cosa dins el pit, i somric, i respiro. I el globus, rosat, segueix volant.
