Manel Joseph
Anselm Clavé observa amb els seus ulls de bronze l'ambient festiu del bar del CAT, on el so de vaixelles i veus es combinen i formen una aura impacient que es percep també de les imatges dels instruments reposant que veiem per una televisió antiga. Un públic generalment d'elevada edat s'aplega a l'auditori del Tradicionàrius per rebre Manel Joseph, impulsor de l'Orquestra Plateria i una de les figures més importants del panorama de la música llatina a Catalunya, tot presentant el seu nou treball en solitari: Que en som d'animals (Satèlite K, 2016). Els primers acords d'"En qué parará", tema del disc anterior, immediatament realcen múltiples somriures amb blancs bigotis per barrets.
Contribuint a l'ambient familiar de la sala, Joseph presenta cada tema amb un petit monòleg introductori, obrint la porta a la seva vida i permetent que el públic comprengui les raons rere la confecció d'algunes cançons. Els ritmes llatins deixen pas al blues durant el concert per retornar a "El conte del malson", una adaptació per a nens de la història darrere les successions franco-borbòniques a ritme del 'tumbao' que ens deixa l'Angel Blàzquez al baix. És aparent també la química harmònica entre en Manel i la seva corista i neboda, Paula Joseph. El recital continua fent un incís per a recordar un gran músic i amic, Gato Pérez, amb temes seus com "Quise ser tu amigo".
Finalment ens submergim al nou disc amb la cançó insígnia, "Que en som d'animals", i queda clar que la riquesa del directe afavoreix molt un tema aparentment tan senzill i net. Perquè ''el temps no passa, som nosaltres els que passem'', i la sensació del concert és la de veure una colla de músics però sobretot d'amics que han passat per tota una vida d'experiència gaudint als escenaris. Experiència i amistat que es veu reforçada amb l'assistència a la percussió de Xavier Batllés, productor del disc i vell amic de Joseph. Els solos del flautista/saxofonista Pep Torres, juntament amb els arranjaments del guitarrista Narcís Vidal, aporten més riquesa a un conjunt que difícilment avorreix.
El punt àlgid musicalment el trobem a "Brasileiro feliç", que mostra la riquesa de Quino Bèjar com a percussionista, mentre Joseph fa el pallasso sobre l'escenari. ''Quina felicitat!'', afirma apartat del micròfon en acabar la cançó. A "Verdi, no. 11", la inspiració prové del so rumbero provinent de les festes gitanes celebrades al carrer Verdi durant la infància del cantant. El palmeig a l'uníson de públic i músics és el batec que ens fa moure a la darrera part d'un concert íntim i genial. Manel Joseph és una relíquia de temps passats, un narrador d'històries que ofereix un directe íntim i sincer davant el qual és difícil mostrar indiferència.