Gossos

Gossos diuen haver arribat al zenit, al punt àlgid de la seva trajectòria. Tres anys i mig del seu darrer disc, el grup ha tornat a entrar a l'estudi i n'ha sortit amb un treball que repassa les sonoritats que els han acompanyat durant tota la seva història. Fa només una setmana que van presentar els nous temes a Vic i, el dia 15 de novembre, arribaran a Barcelona per fer-les sonar a la sala Barts.

A "Zènit" repetiu la frase "Lliures per poder fer allò que ens fa estar bé". Aquesta és la premissa que millor defineix Gossos en aquest moment?

Natxo Tarrés: És molt bon resum. Quan parlem de Zenit ens referim a això. El zenit del sol és quan el sol està al punt més alt. Després ja comença la curvatura cap a la tarda. Sentim que nosaltres, generacionalment, estem en el moment de la vida en què pots observar d'on vens i mirar cap on vas. Quan estàs en aquest punt, ets el que ets i ja no cal buscar massa cosa més. El que busques és estar bé i estar bé depèn de tu i de la teva actitud.

Noteu que ara teniu més llibertat a l'hora de fer els discos?

Juanjo Muñoz: No sé si és llibertat, perquè llibertat n'hem tingut sempre. Potser tenim més consciència d'aquesta llibertat.

Al llarg de tota la vostra trajectòria heu passat per moltes etapes. Zenit seria l'etapa definitiva en què combineu totes les antigues etapes?

NT: Si agafes les 14 cançons, jo tinc la sensació que és com una track list de la discografia de Gossos. Hi pots trobar algun reggae, cançons més èpiques, d'altres amb un punt acústic, la combinació de veus, els teclats, les guitarres... D'alguna manera, hi ha tot el que Gossos ha estat en algun moment.

Roger Farré: Sí, però no és una cosa buscada. No ens vam proposar fer un disc així.

NT: Ara més que mai, hi ha la confiança amb les cançons. Nosaltres encara som d'una generació que creiem que les cançons poden canviar el món. Tenen molta força. Hi ha cançons que a nosaltres ens acompanyen tota la vida. Ja no nostres, sinó de qualsevol artista. Potser és una sensació, però  jo crec que en aquest disc hi ha cançons que quedaran en el temps, com hi han quedat cançons com "Corren", "Condemnats" o "Quan et sentis de marbre". Són cançons que pertanyen a l'univers de Gossos i passen a ser clàssics. Tinc la sensació que en aquest disc hi ha una renovació d'això i tornen a haver-hi cançons que tenen vida per elles mateixes.

Parlàveu del zenit com el punt àlgid del sol abans de començar a baixar. Estar al zenit us crea una pressió o temor pel que vindrà?

NT: És una llei natural. El sol al final et dona una capvespre i els capvespres són preciosos, tant xulos com les sortides del sol. El temps no el podem aturar, no tenim el poder per quedar-nos en una època concreta. I estic segur que si ens preguntessis als cinc si voldríem tenir vint o trenta anys, acabaríem dient que no. Volem tenir l'edat que tenim ara.

"El temps no el podem aturar, però el sol, al final, et dóna un capvespre i els capvespres són preciosos"

Al disc, parleu molt d'acollir i d'obrir portes. Aquest seria el titular del disc pel que fa a les lletres?

NT: Té molt a veure amb aquesta sensació de vida. Quan has fet un tram tant llarg del camí i has vist experiències, te n'adones que no som tant importants com a persones. Al final, acollir, escoltar i conèixer l'opinió d'un altre és més enriquidor que quedar-se tota l'estona afirmant la teva. També el nostre món occidental s'està replantejant constantment. Ja ho explicàvem a Dia 1 o a Batecs. Sentim que les coses han de canviar, s'han de transformar i això passa molt per acollir, per trobar més allò que ens uneix que allò que ens separa. Sinó és molt pobre. Estem molt més còmodes entenent que la diversitat ens aporta riquesa i ens fa madurar.

També parleu molt de tornar a començar...

JM: És una cosa que hem intentat sempre. Forma part de la vida de qualsevol persona. Tornar a començar en qualsevol aspecte.

RF: Cada dia comences de nou.

NT: O, si més no, hauríem d'acceptar que això pot ser així i que no necessàriament tot ha de ser sempre una cosa inamovible. Depèn de tu mateix. Al final, com interpretes la realitat és una mirada. La realitat és la que és, però mirada a través dels ulls d'una persona és d'una manera i des dels ulls d'una altra, és d'una altra. Tant per tant, escollim una realitat que vagi més a favor del que sentim.

RF: Torna a començar, també, si ho vols. I si et cal.

Acabeu amb "Tots cinc". L'hem d'entendre com una cançó d'amor cap al propi grup?

NT: Sí. És una cançó que té un procés curiós. Vam decidir que cada un cantaria una estrofa escrita per ell sense sentir la resta. Sí que teníem l'eix temàtic de parlar de nosaltres, però cadascú ho ha fet a la seva manera i sí que és com un autohomenatge.

RF: Alhora, però, també és un tema que qualsevol es pot fer seu. Parla del grup, però pot parlar també d'una colla d'amics.

Després de més de 20 anys de carrera, és difícil no caure en la nostàlgia?

NT: És difícil. Sempre hi ha aquella mirada de quan mires temps passats. Hi ha persones que no hi són, vivències que potser no tornaràs a viure...

RF: I bons records, també.

JM: Són experiències que fan que puguis ser com ets ara i que les puguis valorar. Potser mentre les vius, senzillament les vius, però quan les recordes veus totes les coses positives que t'han aportat i t'han dut fins on ets ara.

"Sentim que les coses han de canviar, s'han de transformar i això passa per acollir, per trobar més allò que ens uneix que allò que ens separa"

Com és que després de Batecs vau decidir deixar passar tant de temps abans de tornar a l'estudi?

NT: Després de la gira de Batecs ens vam inventar la gira de 22 perquè teníem ganes de fer alguna cosa diferent. Necessitàvem, per salut mental, poder crear un espai que va acabar sent aquesta recreació del local d'assaig. Quan nosaltres teníem 18 o 19 anys, passàvem les tardes al local d'assaig. Hi anàvem a passar l'estona i d'allà sortien cançons. Ara és difícil quedar al local per no fer res. Quan quedem és perquè hem de fer coses. Aquesta gira era com un local d'assaig ambulant. Ens va permetre fer un format molt còmode, on passaven moltes coses, deixàvem que la gent s'expressés... Era com un lloc on ens despullàvem molt i la gent veia coses que no veu normalment en un concert de Gossos. Ens venia molt de gust passar per aquí i creiem que ha sigut clau i ens ha alimentat moltíssim.

La rutina de disc-gira-disc-gira, arriba un punt que acaba sent agobiant?

JM: Sí, sobretot en un país tant petit com el nostre. Un grup internacional pot fer un disc i estar girant durant tres anys. Nosaltres no ens ho podem permetre i, de seguida que ha passat un any, si vols mantenir-te viu has de tornar a fer un disc.

NT: La nostra feina és molt artesanal. Muntar un espectacle com ens agrada fer-ho, amb una escenografia, unes llums, un muntatge... La distància també ens ajuda a no sentir-nos obligats a fer un disc cada dos anys. L'hem fet ara perquè sentíem que tocava.