Sendes Salvatges
València desperta de nou. Els Zoo diuen que “València és més que ska i gralles”, però fins no fa gaire alguns encara no s’ho creien. Ells i el seu rap en són la prova, però necessitàvem una segona evidència per a creure a Panxo i companyia, i aquesta segona prova ha estat el rock.
En un moment en què l’ska i el mestissatge s’han fet amb el monopoli de la música de les festes populars i pràcticament del gran públic, era quan més necessària era una alternativa. I no ha costat; aquesta alternativa l’hem trobat en el rock, que sense buscar l’enemistat amb el mestissatge ha sabut alçar el cap.
Les guitarres contundents de Smoking Souls potser han estat les que més han sonat per fora del País Velencià, i tot i que han fet bandera d’aquesta mitosi musical d’una manera immillorable, hi ha altres grups, no moltíssims, però sí molt interessants, que canten en valencià i no tenen por en pujar més del compte la distorsió de la guitarra. Un d’ells és Inèrcia i d’altres són Tardor, Malnom, L’home brut, Mai Mai i fins i tot Sènior i el cor brutal. Junts formen part d’un nou estrat de rock a València gairebé sense precedents i amb un estil fresc i inèdit que està en estat creixent i que és absolutament necessari.
“Quan tornem alçarem el cap, perquè no tenim res a amagar, només una inèrcia inexplicable”, diuen Inèrcia a “Quan tornem”, vuitena cançó d’aquest darrer disc, Sendes salvatges (Mésdemil, 2016). I de quina manera heu alçat el cap! Quin plaer! I amb quina inèrcia!
En aquest àlbum, el seu segon treball des de la seva formació el 2009, exploren una música que tendeix al rock alternatiu però que no renuncia a la tralla que els caracteritza. Tempos ràpids, guitarres crues, un baix tocat amb pua i bombos redoblats per parlar sobre un imaginari que fa apologia al canvi. Un canvi en dos vessants: per una banda el social i polític, punt on coincideixen amb la majoria de músiques mestisses de les quals parlàvem abans, però que alguna cosa em diu que no té a veure amb l’estil musical, sinó amb l’edat dels músics, que formen part d’una generació jove, la primera que possiblement hem viscut igual o pitjor que els nostres pares. I per altra banda la sentimental a nivell personal, al·ludint al pas del temps, al canvi de les coses i al futur que vindrà, sempre en clau nostàlgica però optimista.
Fins ara s’intuïa i tan sols em rumorejava l’ascensió del rock a València. Ara, ja podem parlar d’un panorama musical consolidat, ambiciós, amb ganes de més i amb ganes de sonar i fer-se sentir, un panorama que a més de demostrar l’espectacular estat de forma de la música en valencià, corrobora que definitivament “València és més que ska i gralles”.
