Febrer de 2012
El 2012 va ser un any prolífic per la música en català. Va ser un any en què vam descobrir noms com Txarango, Blaumut, Joan Dausà, Sílvia Pérez Cruz -que es va estrenar en solitari-, Oques Grasses o The Mamzelles, en què vam gaudir de la unió de Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi i en què vam vibrar amb nous treballs d'Els Amics de les Arts, Quimi Portet, Mishima o Cesk Freixas. D'aquell any, però, una setmana del mes de febrer acabaria passant a la història. Una setmana de la qual ara en fa justament cinc anys.
El dia 14 de febrer, la mort de la cantant Whitney Houston encara encapçalava les seccions de cultura dels mitjans d'arreu del món i compartia protagonisme amb uns premis Grammy que coronaven Adele -guanyadora de sis estatuetes-. Aquell dia, però, la informació musical a Catalunya passava per la publicació d'un esperadíssim disc d'Els Amics de les Arts. Feia un any que el grup havia tancat la gira del celebrat Bed & Breakfast (Discmedi, 2009), el disc que els havia situat a primera línia, i l'expectació per sentir Espècies per catalogar (Discmedi, 2012) era màxima.
Aquell dia, per fi, el nou disc arribava a les botigues i, coses de l'atzar, eclipsava un altre llançament que, en aquell moment, passaria molt més desapercebut. I és que aquell 14 de febrer de 2012 també va ser la data escollida per un cantant i actor de Sant Feliu del Llobregat que decidia publicar un primer disc titulat Jo mai mai (Satélite K, 2012). Era la primera passa en el terreny musical d'un tal Joan Dausà, que pocs dies després presentaria les noves cançons amb tres concerts a la sala Heliogàbal de Gràcia.
Les novetats d'aquella frenètica setmana, però, no acabaven allà i, només dos dies després, una altra jove banda desconeguda per bona part del públic presentava el seu disc de debut. En aquell cas, es tractava d'uns nois sortits del Ripollès que responien al nom de Txarango i que ens proposaven enrolar-nos en un circ ambulant. Durant l'estiu anterior havien començat a sonar amb força gràcies a una primera maqueta i els seus seguidors semblava que els esperaven amb certes ganes. El que vindria després, però, pocs s'ho podien imaginar.
I per si aquells tres dies de febrer encara no haguessin sigut prou productius, l'activitat encara s'allargaria durant la setmana següent. Després de l'èxit d'Ordre i aventura (TRIS/Sones, 2010) i d'omplir per primera vegada el Palau de la Música, Mishima es preparaven pel llançament d'un disc també molt esperat, L'amor feliç (TRIS/Warner Music Spain, 2012), del que el dia 21 de febrer n'avançaven el primer senzill: "L'última ressaca". Era el moment de màxima esplendor de l'anomenada nova escena pop en català, que l'endemà vivia el ple d'Antònia Font a l'Auditori de Barcelona -en un dels concerts més destacats de la gira de Lamparetes (Robot Innocent, 2011)- i, dos dies després, el de Manel al Coliseum -en l'inici de l'últim tram de gira de 10 milles per veure una bona armadura (Warner/Dismedi, 2011)-.
Aquell cap de setmana, per cert, Estopa anunciaven a bombo i plateret una iniciativa revolucionària: les tres primeres cançons del seu concert al Palau Sant Jordi es podrien seguir en directe per Twitter. Quines coses!
