Festival Acústica

Per a tots els públics

Pau Planas

Divendres. Dos quarts de tres de la matinada. Plou. Comença a sonar "Una lluna a l'aigua" i la Rambla de Figueres esclata en un estat d'eufòria desmesurada. A un lateral, centenars de persones ballen com si no hi hagués demà. No veuen l'escenari, però porten tot el concert donant-ho tot. El passeig central de la Rambla és una autèntica olla a pressió, només apta per al públic més jove. L'aglomeració de gent arriba fins al final del passeig amb un atapeïment que gairebé fa difícil respirar. Aquells que volen més tranquil·litat opten per mirar-s'ho des del lateral, des d'on no s'arriba a veure l'escenari, però on s'aconsegueix mantenir un mínim espai vital. No recordo una nit amb tantíssima gent a la Rambla. Ni tan sols quan, fa tres anys, els agents de seguretat hi van haver d'impedir l'accés durant un concert, precisament, de Txarango.

Queda clar que no hi ha grup a Catalunya capaç de congregar més públic que els del Ripollès. Queda clar, també, que no només el públic adolescent ha quedat fascinat pel seu directe. Em dedico a voltar per l'espai. Sí, les primeres files estan impregnades de joves amb ganes de donar-ho tot. Els mateixos que ja saltaven embogits pocs minuts abans de la mà de Zoo. Però només cal girar la vista per adonar-se'n que no són els únics que es mostren eufòrics. Públic de totes les edats s'ho mira des d'un segon pla i canta amb tanta o més entrega que els adolescents de les primeres files.

La primera gran nit d'Acústica no podia tenir un millor final. Txarango tancaven un divendres que ja havia tingut el primer ple a mitja tarda gràcies a l'Acústiqueta -amb Dàmaris Gelabert com a protagonista-. Des de llavors, la ciutat havia esdevingut un formiguer de gent que passejava amunt i avall descobrint propostes. El menú era complet. Una passejadeta fins a la plaça de la Palmera per gaudir del nou disc de Lakaste o, més tard, de la mescla de sardana i electrònica de la mà del DJ Raph Dumas i la Cobla Sant Jordi. Una estona de descans a la terrassa de la plaça Josep Pla amb les actuacions, des de les altures, de Maïa Vidal i Museless. Arribar-se fins la plaça Catalunya per menjar alguna cosa tot escoltant Blaumut i La Iaia. Voltar per l'Acústica Market o per la fira del disc. I, ja ben entrada la nit, tancar la festa amb Ramon Mirabet a la plaça de la Palmera. Avorrir-se, al festival Acústica, es fa complicat.

Per als que encara no n'havien tingut prou, dissabte ja hi tornàvem a ser. Es repetia el format: Acustiqueta, concerts de petit format a la balconada del teatre, tres escenaris on gaudir de grups de primer nivell... En aquesta ocasió, però, costava més veure els adolescents que la nit de divendres omplien l'eix central de la Rambla. La mitjana d'edat s'havia incrementat substancialment i també els curiosos, que saltaven d'un escenari a l'altre amb l'objectiu de descobrir el màxim nombre de propostes possibles. Alguns grups d'adolescents també divagaven d'un lloc a l'altre, sense mostrar-se entusiastes amb el cartell, però amb ganes de festa.

"Anem a escoltar el DJ, que l'Acústica ja s'acaba i hem d'aprofitar!", sento que diu una noia quan ja fa una estona que ha acabat l'últim concert de la Rambla. L'Acústica arribava al final amb un nou èxit de convocatòria -novament la xifra d'assistència es situa a les 100.000 persones- i la consolidació com un dels festivals de referència del país.