30 anys de Carnet Jove

Una manera de començar el cap de setmana per desfent-nos de la rutina i la feina, és amb un bon concert. I com no podia ser millor, aquest últim divendres era inevitable acostar-se a Razzmatazz per veure als artistes, que ara ja desperten crits d’alegria des de la cua. La sala 1, la més gran, tenia el privilegi d’acollir el concert de 30 anys del Carnet Jove de la mà de Bonobos, Doctor Prats i Itaca Band.

Bonobos donava el tret de sortida, com una anhelada d’aire fresc, i enlairava a tot el públic que ja els esperava feia estona. Amb una bona percussió i trompetes de fons, ajuntaven sons de sempre però amb el seu toc distintiu de cantar despreocupadament que enganxava a tothom. Balancejant-se entre lletres catalanes i castellanes, informals, com qui no vol la cosa, però amb cara de glòria i esforç al darrere, com tots els grups que ja porten una mica de recorregut però que encara estan per pujar fins dalt. I no hi havia lloc millor al món aquella nit. Les tornades es cantaven i de tant en tant el cantant dividia l’escenari en un wall, com un Moisès de la música. Quan cantava la tornada Razzmatazz es desbordava i hi havia mar de fons. Tot un espectacle! Qui hagués dit que aquell era el primer grup? Que la nit només acabava de començar? Cançons del seu últim treball com Crida! (RGB Suports, 2016) i cançons com "Ganes de tu", "La guapa" o "Vine amb mi".

Entre grup i grup la barra s’omplia de gent que manxava amb una cervesa a les mans i un somriure més ampli. El bon humor i les ganes de música catalana s’encomanava per l’aire, irrefrenables. Es notava que l’ambient era 99% jove, plé de jovent, gairebé es podria dir d’adolescents. Es notava en els somriures, en les veus, en els salts, en els ulls vidriosos de qui canta una cançó amb l’ànima i de qui celebra el seu primer concert.

No donaven més temps per un respir, que ja saltaven a l’escenari Doctor Prats.  “Ara” era la primera. Aquestes si que les cantava tothom, sens dubte de memòria, com qui recita la lliçó de geografia. Els minuts s’escapaven de les hores i cançó rere cançó el cel s’enfosquia més, la gent ballava més, i entre Patates amb peix (Autoeditat, 2015) i Aham Sigah (Música Global, 2016) l’emoció en les cares i els somriures encantats brillaven més. Tot plegat, semblava com si fos la banda sonora per a una pel·lícula indie hippie d’un grup que se’n va a cercar sort. Tota aquests detalls abocats en una sala, per fer-nos veure el Carpe Diem musical, la banda maca, amb lletres, amb trompetes, amb melodies. Anaven sortint "De matinada", "Rokamboleska" i "M’he trobat". Reggae o rumba? O les dues coses? Tan era. Es despedien després de veure que els seus seguidors, fidels, no els fallaven mai, i aquell cop no podia ser menys.

Un públic català des de les xapes amb l’estelada fins a les samarretes amb lemes reivindicatius, sense oblidar-nos de passar pels crits d’Independència i de visca Catalunya; Que en aquestes ocasions, no falten. La força, el coratge i l’entusiasme no s’esborrava de les galtes de ningú, encara no. Quedava un últim grup: Itaca Band.

“Una mica de soroll Barcelona!” era el “Hola què tal?” d'Albert García. Ritmes de rumba i ska es fonien en una guitarra com a protagonista i la veu mig trencada que portava els temes més enllà aquell grup, amb ja 3 àlbums i èxits diversos i festivals arreu Catalunya com ho són el Clownia, l’Acampada Jove i el Viñarock. Amb el darrer número a mans seves, van saber aprofitar-lo bé, exprement als assistens fins l’últim cant, fins l’última gota de suor, i la darrera cançó Temerario (Propaganda pel Fet!, 2015)) es desplegava com la traca final. Aplaudien tots, somreien tots, suspiraven, i això, feia a Razz jove, per una nit.