Música i arrels, 40 anys de Bressola

Quaranta anys no es fan cada dia. Enguany, l’associació la Bressola celebra quatre dècades d’ensenyament en català a la Catalunya Nord i el festival Tradicionàrius va voler sumar-se a la festa amb el concert ‘Sem Nord, Fem Bressola!’. Música, llengua, arrels i dues-centes persones van reunir-se aquest divendres al CAT de Gràcia, que -tot i així- va deixar una vuitantena de cadires per omplir. Les primeres sensacions, l’estrès de la venedora d’entrades i un rebedor a vessar que va anar-se buidant quasi sense fer soroll. Joves i no tan joves -i, fins i tot, algunes famílies amb canalla inclosa- van ocupar la planta baixa, i els menys puntuals van fer-se companyia en una primera planta poc plena.

La poesia de l’Andreu Galan havia d’obrir camí al concert, però només alguns versos en clau d’humor van servir d’escalfament al públic. Els músics Marc “Xerramequ” Serrats i Carles Belda van portar la batuta juntament amb el deejay Raph Dumas, un component que el públic més veterà no va acabar d’apreciar però que movia els més joves a les seves cadires. Això sí, de ball va haver-n’hi poc: algun moviment tímid de coll i cops de peu. Feliu Ventura va ser el primer a compartir escenari amb els tres protagonistes i va arrancar aplaudiments amb una de les cançons més populars del País Valencià: el públic sabia que el tio Pep marxava a Muro i així va cantar-ho.  L’ambient s’anava animant i en Carles Belda comentava l’actualitat de la política catalana, riures garantits. 

Però la cosa no acabava d’arrencar, potser perquè era un concert per viure dempeus. Hi havia participació però faltava empenta i l’estat d’ànim del públic viatjava en muntanya russa. Quan va ser el torn de l’Anna Roig, ulls oberts com plats i la mainada demanant pujar a la falda: després d’una hora de concert, els més petits començaven a estar cansats i tancaven les parpelles mentre els pares gaudien de les dolces melodies de la cantant. Però de seguida la muntanya russa va tornar a agafar un gir i tota la sala corejava en “Pere Gallerí”. La següent, la va cantar tota el públic, sense ajuda dels professionals - “les nenes maques al dematí…”-, però una equivocació en l’ordre dels versos va provocar una interrupció en forma de riure.

“És un pes pesat de Catalunya”, va dir un jove quan en Francesc Ribera -més conegut com a Titot- va trepitjar l’escenari per primer cop. Es van alçar alguns telèfons, gravant tímidament versos molt aplaudits sobre la independència dels Països Catalans i van sentir-se alguns riures afectuosos quan en Titot no aconseguia fer-se amb els ritmes electrònics del deejay Raph Dumas. El comiat a l’últim convidat de la nit, l’Oriol Serra, va ser més aviat suau. Quan van tancar-se els llums, els aplaudiments només van donar per una cançó més i el públic va marxar sense demanar-ne una altra. No sabem què li va passar a en Xavi Sarrià, ja que cap dels seus col·legues va excusar la seva absència. Ningú tampoc els ho va preguntar.