Girona

La melodia et convida a recordar els anys noranta. Els acords i el punteig de la guitarra inciten a aixecar-se de la cadira. L’aparició de la bateria és la inèrcia a fer-ho. Ara sí, els cabells s’estarrufen. Som a Girona. El setge a la ciutat ja ha arribat. Algú s’ha atrevit a obrir la tomba de Sant Narcís perquè les mosques de paper cauen del cel un cop acabada la inauguració de la festa major. “Novembre” d’Umpah-Pah és una descripció ideal per narrar el que es viu una nit de Fires.

Els peus ja en moviment caminen pels laberints de pedra que embolcallen els carrers estrets i silenciosos del barri vell. Les façanes de les cases de l’Onyar queden reflectides a l’aigua que són resseguides pel pinzell del pintor que acaba de fer els retocs amb la tinta ja regalimada. Aquests dies, però, el paisatge pintoresc perd protagonisme. Són dies festius i nits de ressaca. És l’excusa perfecta per passejar, per retrobar-te amb els amics i per tenir la oportunitat desitjada. L’anhel de reviure una nit propera i amistosa fa oblidar l’absència de quelcom que queda guardat. Apropeu-vos, respireu l’ambient i viureu la música.

La veu s’imposa en primer pla. “Riuràs per força entre olors de pixum, enmig de crits d'alcohol i ampolles, una nyonya gris”. A La Copa el batibull de la multitud és constant, ballant, parlant o palplantats, passejant per la devesa amunt i avall, gaudeixen del moment. Ja s’acaba. Sí, “És nit de sants. Nit de fred i guspires. Nit de dol, xim, xim. Ding, dong, ding, dong. Nits de sants, de morts i difunts”.

Ben vestits, tothom sap que en el fons són de pagès, que els costa pronunciar la “o” oberta, que diran quina fred i que acabaran alguna paraula amb una “t” final. Et ressegueixen la lletra al palmell de la mà, t’abracen i et besen. Aquí no hi ha secrets. “Són nits de porles, nits barrufant el seny, de plom, canons d'encàrrec, principiants a mesells./Nits de foc, nits de fang i castanyes, nits de farts, nits de boira i desguàs, nits de bars de merda en un sac”.

S’imposen altra vegada els acords de re i sol de la guitarra que recorden el fred i les gotes de pluja de les nits més punyents. “Cent trons que esmolen l'eina estriparan el cel, cels, cent manyocs, tots fills de gleva, ben junts per cremar els déus, déus, enmig de pluja, preludis de l'hivern.”

Arriba l’olor de castanyes i moniatos de les barraques de fusta. Un forat s’obre a l’estómac, però la beguda l’emplena. Avançant fent esses, ja es perd la noció del temps i de la temperatura. “Nits de cor agre, de gaites i esbufecs, cinc nits d'autista, d'antics amics, cinc nits, cinc tous”. Però això per a un gironí no és res. No cal que “espanti les mosques”. Es deia: Girona, tres vegades immortal i ple de merda fins a dalt. Però Puntí assegura que “dos cops, no tres com ens deia el frare, amb dos cops n’hi ha prou. Dos cops, no tres, tanta tifa embafa, amb dos cops n'hi ha prou”. I és que, “Ei noi! Girona és immortal”.