Roc Puig

Roc Puig és el nom artístic. Curt, contundent. El seu nom real és Òscar. Li han dit que treure un disc ara és una bogeria. També, que no tindrà èxit perquè el rock que fa no es porta. Però el Roc Puig és d’aquelles persones que no es donen per vençudes i que no conceben en els no. Es nota que gaudeix amb el moment en què viu i la seva predisposició a tot és admirable. Tradicional, d’aquells que encara compren discos, i sobretot molt positiu. És conscient del que ha aconseguit i ho celebra. Se’l veu molt satisfet i amb moltes ganes de seguir.

En Roc està fet de foc i de cendra. “M’agradava el símil del foc i la cendra per parlar de les segones oportunitats; de quan la cendra revifa i torna a encendre’s”. Foc i cendra (MMM MUSIC, 2016) és un disc amb cançons que el Roc ha deixat madurar durant anys i que ara les comparteix. Vol que les seves cançons facin posar la pell de gallina a qui les escolta però sobretot que serveixin per a evadir-se quan el dia no sigui el millor. “Em faria il·lusió que la gent pogués utilitzar les meves cançons per a evadir-se, que se n’anessin a un altra dimensió tot i estar estirades al sofà de casa seva”, diu.

Aquest disc és una manera d’entendre com veu les coses sota el seu punt de vista però les seves cançons són aplicables a moltes situacions. “Eterns”, per exemple, és una cançó molt àmplia. “Li pots dedicar a la teva parella, a la teva mare, al teu gos,... és igual; a qui tu vulguis i que tinguis un lligam molt fort”. Parla d’aquelles persones amb les que tens un lligam tan gran que ni la distància ni el temps les trenquen.

Va saber que es volia dedicar a la música des que té us de raó, des que a casa la seva mare posava discos de Rod Stewart o dels Beatles, des que va aprendre els primers acords amb la guitarra. Sempre ha estat vinculat a la música. De fet, ha estat a molts grups. Va començar gravant maquetes, amb un grup molt jove que es deia 30 grados a la sombra. “Tocàvem fatal” diu amb aquella mirada del qui sap que ha evolucionat. Després, va passar a fer versions de rock dels vuitanta amb un grup que es deia Los imperfectos però el que sempre li havia cridat l’atenció era fer cançons pròpies. “A mesura que et vas fent gran, vas rebaixant expectatives i intentes gaudir, com estic fent ara”. Diu això perquè és un dels molts músics que no viu de la música. Té una feina paral·lela que és la que li permet pagar-se la música perquè per a ell haver tret un disc no li ha suposat beneficis econòmics sinó més aviat el contrari. És difícil dedicar-se a la música; és el primer que ho reconeix. “Hi ha més música que mai però la indústria musical no està per tonteries; fer un disc costa molt perquè tot t’ho pagues tu, no hi ha cap discogràfica que t’ho pagui”. Malgrat això, veient com parla del seu projecte sembla que només sigui un mal menor. Se’l veu molt il·lusionat i amb ganes de poder-ho tot. “Treure un disc és una bogeria i molta gent m’ha dit que no ho faci però és que vull fer-lo i al final, l’esforç serà meu; ja veuré si funciona o no però que no sigui perquè no ho hagi intentat”.

"Treure un disc és una bogeria, molta gent m’ha dit que no ho faci però vull fer-lo; ja veuré si funciona o no però que no sigui perquè no ho hagi intentat"

“PORTA’M LES CANÇONS, QUE JO TE LES VESTEIXO”

Amb aquest disc ha engegat un projecte en solitari però en Roc no ho ha fet sol. Fa dos anys tenia un projecte conjunt que es va acabar i com que era ell qui feia les cançons tenia dos opcions: o les guardava o continuava fent-ne. “A través d’un amic, el Jofre Bardagí em va trucar i em va dir que si volia em produïa el disc. Jo no sabia què fer i ell em va dir que la idea que li explicava li agradava molt: porta’m les cançons amb una acústica, soles, i jo te les vesteixo a la meva manera”, li va dir. Ell va posar el seu granet de sorra i tot ho van consensuar a la perfecció.

El directe és la prova de foc per als artistes. El moment en què es conquista o no el públic. Fins ara, els seus directes han estat acústics i ha despullat les cançons, que són com han estat fetes. És un gran reivindicador dels directes. A la seva època en comptes d’anar a les discoteques anava a concerts. “La comunió que es crea en ells, quan tothom està cantant el mateix, és molt especial”. Ho diu amb l’experiència de qui ho ha viscut des de baix de l’escenari, absolt i sentint una enveja molt sana però també amb la de qui ho ha viscut des de dalt veient com canten les seves cançons.  

És de les persones que segueixen comprant discos físicament, de les que els hi agrada escoltar-lo des del principi al final i palpar-lo bé. “He viscut el moment de comprar un disc, seure per a escoltar-lo, llegir el llibret de les cançons i estar-te només per això. És normal que ja no passi però es troba a faltar”. S’ha nodrit de molt rock americà, de jove li agradava molt. Des de Bon Jovi a Bruce Springsteen passant per Bryan Adams i Aerosmith. Després, “m’he anat suavitzant una mica amb Muse, Coldplay, The Killers o Sidonie”.  En preguntar-li amb qui li agradaria compartir cartell en un concert pensa en grups que tinguin una línia semblant a la seva. “Em faria molta il·lusió Lax’n’Busto, Els Pets, Glaucs o M Clan, que en directe són boníssims”. És molt fan del rock i a l’hora de dir grups que li agraden o referents que ha tingut no podria parar mai de dir-ne.

PARLAR DEL DISC JA ÉS UN ÈXIT

No li fa por l’èxit. Però què és l’èxit? Hi ha moltes maneres de tenir èxit. “Per a mi, estar parlant del meu projecte ara és un èxit, tocar dissabte a Luz de Gas, que vingui gent i que canti les cançons és un èxit”. És molt positiu i viu de les petites coses; cada fita és important i sap celebrar-les. No obstant és realista i a nivell de venta de discos toca de peus a terra; ja no es venen discos com abans. Però, eh, això no li treu cap mèrit a l’hora de sentir-se realitzat. Sap perfectament quina és la importància de fer un disc. “Seure davant d’un paper en blanc i que d’allò es transformi en una cançó té molt mèrit; per a mi això ja és un èxit”.