Línies en el cel elèctric

Engeguem el reproductor i ens deixem endur per la veu de Mireia Vives, una veu dolça i aparentment innocent però que, quan cal, treu la força i el caràcter per convertir-se en un cant imponent. L'acompanyen els acords sempre acurats de Borja Penalba i la seva veu trencada, contundent i solemne, que esdevé el contrapunt perfecte a Vives.

Sonen les primeres pistes de Línies en el cel elèctric (Mesdemil, 2017), un treball que de seguida se'ns descobreix com un viatge poètic i vitalista, carregat de detalls i matisos. Un disc en què els dos músics canvien els poemes de Roc Casagran que havien musicat a L'amor fora del mapa (Mesdemil, 2016) -la seva primera aventura musical conjunta- pels seus propis textos. Un repte majúscul que superen amb nota.

Amb aquest binomi immillorable format per Vives i Penalba, ens endinsem a unes cançons cantades a cau d'orella, només a guitarra i veu, que ens acosten a la realitat més íntima i personal del duet. Canten a l'amor amb tendresa i delicadesa i saben fer-ho sense caure en tòpics carrinclons i ensucrats. Es despullen i ens mostren, sense artificis, unes cançons precioses de forta influència marítima.

De sobte, un cop de vent en forma de peça instrumental fa canviar el rumb del vaixell i la calma de la primera part del viatge de seguida es converteix en un mar agitat. Entra la banda, amb bateria, guitarres elèctriques i baix. El disc guanya en contundència i ens sorprèn amb unes cançons rockeres i explosives. L'única lletra marca Roc Casagran -"Tot va bé -i és de nit-"- ens proposa un gir clarobscur cap a una realitat més decadent, però de seguida recuperem la vitalitat amb "Seguim", segurament la peça més rockera del treball.

I quan sembla que el viatge comença a arribar al final, encara hi ha temps per un últim gir sobtat. La darrera sorpresa ens arriba en forma de rumba. "El món s’afona i tu i jo ens enamorem" ens canten en un final festiu que esdevé la cloenda perfecte d'un disc intens i sublim.