La Mercè
La festa més gran de Barcelona sens dubte s’obria camí aquest cap de setmana. Camuflada entre inicis de curs i la tornada de les vacances, només afegia una mica més de color i rebombori a la ciutat que s’omplia com mai, tant de la seva gent de sempre com de turistes nouvinguts.
Ni tant sols la previsió de pluja aturava les ganes de festa inicials. Com normalment és de tradició, el dijous s’inaugurava un cap de setmana amb el pregó, els castellers, les sardanes, i la musica popular a la Plaça de la Catedral. Aquesta Mercè, la ciutat es disfressava de París, grandiosa i enlluernada, eren molts els llocs amagats de Barcelona que es carregaven de bancs antics i bombetes al més pur estil romàntic parisenc. La capital sense dubte, era el parc de la Ciutadella. Música, concerts, i un grup de caravanes ambulants temptaven a comprar menjar de gastronomia exòtica en petites porcions per emportar, que molts disfrutàven allà mateix, en un mar d’olors d’espècies i accents tancats.
Teatre, jocs per a nens, espectacles de projeccions i jazz en viu. Entre arbres i natura, el llac, i el Mamut, antic i savi, ens recordava que l’art ens fa més humans, tant si som artistes, com expectadors. I qui es va voler perdre la cascada en acció? Un espectacle genial.
Després d’una tarda de divendres passada per aigua, l’únic concert que va quedar en peu va ser el del fòrum. Actuant Oques Grasses, La Gran Pegatina i un dels grups amb més audiència de la cartellera: La Raíz. Vora el mar, amb un xic de fresca, però sense que pari la gresca, van sonar els millors temes mentre s’anava fent de nit. Amb l’esplanada del Fòrum a rebossar i l’escenari en acció, el cel cridava l’atenció fent enlairar els objectius de les càmares per immortalitzar el moment, mentre algú deia allò de: "Cel rogent, pluja o vent", tant català. El cel feia la seva metamorfosi; de rosa, a vermell, blau fosc, i a negra nit.
Ell dia següent es despertava amb més que menys entusiasme. Tot un matí per refer-se de la festa amb valls i espectacles en diferents llocs de la ciutat. Organitzada perque disfrutessis de fer l’intrèpid per Barcelona, La Mercè sorprenia amb somriures als més petits que miraven als capgrossos i als gegant mentre els pares primerencs feien un vermut i una cervesa amb ulleres de sol. Semblava que no quedés rastre dels núvols de pluja del dia passat. Altra vegada Barcelona tornava a possar-se en marxa per fer-se notar. L’ambient familiar es respirava a cada cantonada, i a les mans dels forasters, la guia de Barcelona i el programa de La Mercè ja eren millors amics.
Unes nits perfectes i idíl·liques es difuminaven en l’última de la celebració. Cap concert. Cap actuació. Només l’esperada traca final: el piromusical. Un espectacle que engloba tot el que realment representa aquesta festa per als barcelonins: llum, só i aigua en companyia de la millor gent. La música va començar a sonar deixant frases a mitges i expectants als mils de persones que estaven agrupats al passeig de Maria Cristina. Els coets i focs artificials s’enfilaven un cop més al cel, cobrint-lo de llums i espurnes precioses. La font, en canvi, agafava formes de flam i variava de color taronja, a groc, i a blau.
Per fí, una veu anunciava que ja era l’hora, que s’havien d’encendre les bengales per formar, entre tots els assistents, la gran catifa de foc. Algú preguntava si tenia encenedor, i si no, intentaves robar-li una espurna al veí. Entre tant, sonaren les cançons més famoses de Prince i David Bowie, dues gran icones i estrelles de la música que, el darrer any van deixar-nos. La gent s’emocionava, i aixecava els braços tot cançonejant el que havien sentit a la radio tants i tants cops, dedicant aquell cant i aquella llum als grans genis de la música que ara, ja vivien més enllà de la lluna.
