Els segons discos més esperats de la temporada

Diuen que el segon disc és el que maraca el futur d'un grup. Si el primer ha tingut èxit, el segon és el que ho ha de confirmar i demostrar que no ha estat flor d'un dia. Aquest any, han sigut molts els grups que s'han llançat a aquest segon treball determinant. En el quart especial d'aquest estiu, en recollim els casos més esperats.

Pantaleó 

Després de guanyar el concurs Sona 9 i donar-se a conèixer amb Reina Victòria (Música Global, 2015), Pantaleó publicaven a principis d'any L'apartament (Musica Global, 2017), un treball on es llançaven al pop més lluminós per acostar-se a la sonoritat del directe. "L'apartament és un disc molt vitalista, molt positiu i molt enèrgic" ho sintetitzava Gerard de Pablo.

"Hem fet les cançons des de l'escenari"

Copa Lotus 

Un camí gairebé paral·lel al de Pantaleó és el que van seguir Copa Lotus. Els també guanyadors del Sona 9 publicaven a la tardor el seu segon llarga durada, en aquest cas, deixant en un calaix la sonoritat més folk d'El moixó foguer (RGB Suports, 2015) per abraçar un rock més cru amb Batxillerat nocturn (RGB Suports, 2016). "Si féssim una comparativa amb la fotografia, aquest disc potser seria més granulat i tindria més saturació. És una mica més dens i, per tant, també és una mica més fosc" ens explicaven just després de la publicació.

"Sense voler-ho, ens ha sortit el disc més personal que podríem haver fet"

Joan Miquel Oliver 

Tot i no ser un segon disc pròpiament dit, Atlantis (Sony Music, 2017) esdevé, en certa manera, la segona referència de Joan Miquel Oliver. És el segon disc després de l'aturada d'Antònia Font i la segona part d'una trilogia que va començar amb Pegasus (Sony Music, 2015). "Pegasus eren escenaris buits. Ho imaginava com un escenari de teatre en què els personatges estan entre bambalines esperant per sortir i amb Atlantis surten. De moment, però, encara no actuen, només miren. S'actuació d'aquests personatges me l'he reservada per es disc següent" reflexionava el cantant. El nou treball, doncs, es convertia en un procés d'observació de les persones que li permetia afrontar temàtiques com el turisme: "Es turisme ho veig cada vegada més com un fenomen desbocat, arbitrari, superficial, innecessari i pijo" sentenciava.

"Sa meva realitat és infinita"

Joan Rovira

Seguint la seva línia vitalista i optimista, Joan Rovira publicava aquesta primavera Encara tenim temps (Satelite K, 2017), un disc que es movia entre l'amor i el temps i amb què el de Camarles volia aconseguir plasmar el so del directe. "Quan vam treure el primer disc ens deien molt allò de 'ostres, és molt xulo, però en directe sona molt millor' i això és una cosa que em torturava", reconeixia. És per això que aquesta vegada va buscar gravar-lo juntament amb tots els músics: "Buscàvem aquest so de banda, més gran, més potent".

"Les coses senzilles, en el fons, són les que ens arriben més"

Mireia Vives i Borja Penalba 

Després de posar veu i música als poemes de L'amor fora del mapa, de Roc Casagran, Mireia Vives i Borja Penalba van decidir seguir explorant la seva connexió amb un segon disc on s'atrevien amb temes propis. "Teníem ganes de mostrar-nos com som sense prejudicis i sense buscar ni voler etiquetes" sentenciaven. El resultat, doncs, era un disc eclèctic que anava de la cançó més intimista fins al rock més contundent o, fins i tot, a la rumba. "Nosaltres a la vida som així, fluïm molt. No tindria sentit encotillar-nos, així que vam deixar que el disc ens contara coses" ho resumien.

"Estem en un moment vital en què necessitem estar molt a prop"

Zoo 

Si hi havia un segon treball llargament esperat aquest era, sens dubte, el de Zoo. Després de l'èxit de Tempestes venen del sud (PPF, 2014), els seguidors de la banda esperaven amb ganes la segona referència dels valencians, que es va fer esperar però, finalment, va veure la llum a la primavera. Raval (PPF, 2017) se'ns presentava com un disc agre i amb una visió més fosca de la societat: "En 2014, quan vam treure el Tempestes venen del sud, pels valencians era un moment de canvi i de certa llum al final del túnel i, en canvi, estos dos anys han sigut un poc estranys. Han sigut dos anys de desencantar-se amb moltes coses i, potser, d'entendre la dimensió i el com de difícil és canviar les coses" ho resumia Panxo Sánchez.

"Només agafant la figura de Fernández Díaz com a referència ja pots fer un disc sencer de crítiques al poder a l'estat espanyol"