Mazoni

Amb 'Sacrifiqueu la princesa' (Bankrobber, 2013), Mazoni emprenia un nou camí amb l'electrònica com a fil conductor. L'any passat doblava l'aposta amb '7 songs for an endless night' (Bankrobber, 2016), però ara canvia completament de rumb i la setmana vinent presentarà 'Carn, os i tot inclòs' (Bankrobber, 2017), un disc només a guitarra i veu. El visitem a la Bisbal i el citem al Terracotta Museu per parlar-ne amb calma.

Aquest disc ha estat com un procés de desintoxicació de tota aquella dosi elèctrica i electrònica?

Més que desintoxicació, és un canvi d'etapa. És com tornar als orígens i a la sensació de quan començava a composar amb 16 o 17 anys a l'habitació amb la guitarra. Volia, amb molt pocs elements, intentar transmetre el màxim possible.

Del 7 songs for an endless night fa només un any. Què canvia en un any perquè hi hagi aquesta diferència tant gran entre els dos discos?

Aquests processos artístics no són previsibles. L'estiu passat vaig sortir un parell o tres de dies amb la idea de compondre algun tema nou i, de cop, em vaig trobar que vaig compondre dotze o tretze melodies i em vaig adonar que tenia un arsenal a punt per escriure la lletra i treure-les. Podria haver anat amb la mateixa idea i que hagués sortit només una cançó i això hagués dilatat molt més el temps i no sé com hauria acabat el disc. Sí que és veritat, però, que han sigut uns anys de bastanta experimentació amb els sintetitzadors i la música electrònica i ara no hi ha una desintoxicació en el sentit de dir 'n'estic fart', però sí que hi ha un dir 'canviem de pantalla'.

Hi ha hagut un punt d'improvització, per tant, a l'hora de preparar aquest disc?

Ha sortit molt natural. Les coses han vingut una mica cap a mi. La part de la lletra sí que ha sigut un procés més artesanal d'anar buscant paraula per paraula, però amb les melodies amb dos dies o tres hi va haver molta rauxa. Suposo que estaven acumulades per sortir.

Hi havia una voluntat de reivindicar-te com a cantautor?

Jo no parlaria tant de cantautor o bandautor, sinó que ho emmarcaria a què sempre que he escoltat els meus discos veig que la part d'interpretació o la part de producció la milloraria però, en canvi, amb la part de la cançó sempre hi estic bastant en consonància. Un cop tenia aquestes cançons, enlloc de fer-les amb banda vaig voler fer el disc cap a la cançó, que la cançó fos l'important: una melodia, una lletra, una guitarra i una veu i amb això transmetre el màxim possible. No em considero molt bon cantant, molt bon guitarrista o molt bon productor i si hagués de quedar-me amb alguna cosa de què estic orgullós seria de les cançons, per tant, he fet un disc de cançons.

Hi ha una cançó on cantes: 'Vindré com una plaga, renaixeré com el sol, faré el camí de la tomba al bressol'. Aquesta era la voluntat d'aquest disc?

Potser les cançons que donen més unitat literària a tot el disc serien les de reivindicació i les d'autoafirmació personal: "Sol", "Vindré com una plaga", "Pedres"... Però cadascuna té un prisma diferent. "Vindré com una plaga" sí que seria autoafirmació personal dins el sector artístic. Sobretot quan diu la frase de 'visc com un escarabat, amb molt poc per sobreviure però molt difícil d'esborrar'. És una cançó de resistència. La resistència seria un dels temes que es mou durant el disc.

El disc el prens molt com una reflexió musical sobre la teva trajectòria?

Sobretot en aquesta cançó. En altres és més personal. "Sol" o "Pedres" també són cançons d'un mateix vers el món, però no tant en clau artística. Però tampoc és que totes les cançons tinguin una unitat, també hi ha altres cançons que són més emocionals.

Parles d'aquest 'camí de la tomba al bressol', però el projecte de Mazoni, precisament, a la tomba no hi estava. Es necessita un punt d'atreviment per, en un moment d'èxit, canviar tant la proposta?

Aquest potser és el canvi més radical que he fet però en realitat a cada disc reacciono una mica contra el disc anterior. En l'anterior mantenia l'electrònica però va haver-hi un canvi d'idioma que per molta gent també va ser un canvi molt sobtat. Quan he fet un disc més rocker com Eufòria; després trec Fins que la mort ens separi, que és un disc molt més introspectiu. Sempre ha passat una mica, però ara m'he desmadrat una mica més amb el canvi. Potser en el moment en què estic de la meva carrera, necessitava trobar-me a mi mateix i agafar-me a un pal de paller. Com que en aquest disc hi ha molt pocs elements i els controles molt, és fàcil trobar-se i dir: 'Qui sóc jo? Com vaig començar amb tot això?'. Llavors et trobes en la fase aquesta de tenir 16 anys i estar a l'habitació composant les primeres cançons amb una guitarra.

En aquest procés, en algun moment et vas plantejar de treure l'etiqueta Mazoni per reforçar aquesta aposta més personal?

No. Potser amb l'altre disc, al canviar d'idioma, tenia més sentit. Però amb aquest no. Mai hi he volgut posar Jaume Pla perquè no vull que se'm relacioni amb un projecte de cantautor. No tinc res contra els cantautors, però jo no m'hi considero. Aquesta paraula que és Mazoni, en canvi, sembla que engloba més i aquí hi té cabuda una banda, un projecte en solitari, electrònica, acústica... Sembla que si et poses Jaume Pla d'alguna manera la gent t'identifica com una persona que està allà fent les seves cançons amb músics al darrera. I ara he fet un disc en solitari, però quan he fet discos amb banda, la banda també ha estat molt involucrada. No ha estat un projecte comú al 100%, perquè sempre he sigut jo qui ha tirat més del carro, però sí que els he tingut molt en compte en les decisions.

"No em considero molt bon cantant, molt bon guitarrista o molt bon productor i si hagués de quedar-me amb alguna cosa de què estic orgullós seria de les cançons, per tant, he fet un disc de cançons"

A "Opinió respectable" parles de què 'Tot el que som ho venem per l'efímer moment de l'aplaudiment'. Pesa molt aquest moment?

Sí. I sobretot te n'adones quan veus els altres músics. Estàs de públic i veus una actitud o una manera de parlar d'algú i penses 'això està molt encarat a aconseguir alguna cosa' i quan ho veus des de fora te n'adones que tu també ho fas. Tots volem una mica que ens adorin. Hi ha molts pocs músics que no pensin en això i que no vulguin tenir més públic i més èxit. I està bé que un mateix tingui una crítica sobre aquest tema i que no ens quedem amb només amb el 'que guai que és tot i que bé que ens ho passem'. Sí, això és veritat, però hi ha un punt en què de vegades veus que el poder de l'èxit és com el poder de l'anell d'El Señor de los Anillos.

Al final, però, tot artista té una dependència del públic.

Tothom et dirà que l'opinió dels altres no importa i que jo estic segur amb el que faig, però també costa molt si, per exemple, un disc no va bé, pensar que tu estàs encertat i que tota l'altra gent està equivocada. I això et pot donar molta inseguretat en un moment concret. Tot i que moltes vegades també passa al revés. A mi m'ha passat una mica amb "A.I.L.O.D.I.U", la cançó que va sortir a Cites. Quan veus que la difusió d'aquesta cançó en l'últim capítol de la sèrie n'ha disparat les visites fins al punt que en dos anys havíem acumulat unes 7.000 visites al Youtube i, en qüestió de mesos, ara estem als 100.000 penses que potser la culpa tampoc és teva. Sovint tendeixes a dir que una cosa no ha anat bé perquè no has fet bé les coses i, a vegades, és també la sort que hi acompanya. És un món complicat. Però també voldria dir que les cançons tampoc s'han de prendre com la meva opinió al cent per cent. També jugo un paper. Evidentment surt de les ganes d'explicar allò, però puc ser molt més exagerat. Quan dic això de l'aplaudiment o quan dic que 'el client a d'estar content' em poso en el paper de fer d'advocat del diable.

En aquest disc has buscat un to més personal i fugir una mica més d'aquest paper?

Crec que sempre ho és, de personal. Quan et pregunten si el que escrius és autobiogràfic és complicat de respondre perquè si dius que no, és mentida, però si dius que sí tampoc és exacte. En realitat és ficció i ajuntes coses de la teva vida però els hi dones un altre sentit. Si et dediquessis a fer un treball més periodístic d'agafar una cosa exactament com ha passat i traslladar-la a la cançó per mi no tindria gràcia. Compte amb les interpretacions que, de vegades, la gent fa dels artistes perquè, per exemple, puc estar parlant en tercera persona i estar parlant més de mi que en moltes cançons en primera persona en què puc estar parlant d'un amic. O pot ser que un personatge siguin tres persones a la vegada perquè agafo aquesta anècdota d'un, aquella vivència d'un altre i aquesta cosa meva i d'això en faig un joc. És biogràfic més que autobiogràfic.

Ara fa un any entrevistava a Roger Mas, que havia fet un pas similar al teu, i ell deia que havia necessitat tots els anys que porta de carrera per atrevir-se a fer un disc només a guitarra i veu. Tens una sensació similar?

Una mica sí i alguns músics com en Pau Vallvé o The New Raemon m'ho han comentat, que els encantaria fer un disc a guitarra i veu però que encara no s'hi atreveixen. Jo tampoc és que hagi dit 'va, ara m´'hi atreviré'. M'ha vingut de gust fer-lo, però sí que és veritat que et mostres tal com ets i potser sí que necessites una seguretat perquè tot el que surt allà es veu perfectament.

És molt més arriscat?

Exacte, no pots amagar-ho amb trucs d'estudi. Per això abans de gravar el disc, per exemple, vaig estar un mes i mig assajant-lo a casa. La gravació va ser com una plasmació en directe perquè a casa ja vaig fer totes les proves i cada dia ho practicava.

En directe ja has anunciat que també el presentaràs amb banda. Això és una exigència del mercat?

El tema és que, en el meu cas, no puc permetre'm el luxe de dir 'només faré concerts sol' perquè em dedico a això i ho haig d'intentar exprimir al màxim i agafar tot el que em surti. Els que estem, més o menys, en aquest nivell, ens toca això. Si ens diuen que volen un grup amb banda per unes barraques, doncs t'adaptes; que volen un concert en solitari per un celler, doncs també ho fas.

Amb aquest nou repertori és més complicat adaptar-te a aquest format, ja no només de barraques, sinó també de festival d'estiu?

És complicat, però s'ha d'anar trobant, de la mateixa manera que vaig fer el camí invers. "Eufòria" ara la toco als concerts en solitari, però al principi se'm feia molt difícil pensar que la podria fer sol. Al final trobes la manera i crec que al revés també la trobaré. Potser no amb totes les cançons perquè potser tres o quatre el seu format ha de seguir sent aquest, però les altres sis o set poden perfectament estar vestides amb el grup.

Sé que els músics, quan publiqueu un disc, en l'últim que penseu és en el disc següent, però aquesta aposta la prens com una aposta de futur?

És que realment no en tinc ni idea. Si l'any passat, quan vaig treure el 7 songs for an endless night, m'haguessis dit que el següent disc seria tant aviat i que seria a guitarra i veu no li hagués donat gens de crèdit. Les coses van com van, vas passant per etapes i, al final, t'hi trobes.

"No puc permetre'm el luxe de dir 'només faré concerts sol' perquè em dedico a això i ho haig d'intentar exprimir al màxim i agafar tot el que em surti"