Què fem, companyes?

Cantant d'Ojo de Buen Cubero

No vindrà de nou que es parli de la precarització del sector musical des d'un article d'opinió. Sé que pot ser un tema que cansi, però imagineu-vos com n'estem de cansats els músics per parlar-ne. El que més em preocupa és que aquesta precarització vingui donada, molts cops, per gent que, ideològicament, més defensen els drets de la classe treballadora.

Sí, és un habitual en els festivals i festes majors el típic sector de persones que, per una enorme ignorància, denigra les condicions dels músics. Què és això de què tinguin un camerino? I això de pagar-los el sopar quan ja els paguem perquè vinguin? I això de què volen un millor equip? Per què coi els haig de pagar si no han tocat perquè plovia? Tio, és un concert solidari i no hem arribat, no poden demanar que els paguem. Molt d'esquerres, però aquí bé que us paguen bé eh?

Mil, mil d'aquestes ens trobem quan ens anem a voltar pel món. I n'estem fartes. FARTES. I crec que l'arrel del problema es troba en el fet que, la majoria de cops, a les organitzacions no hi ha persones que dominin del tema. Que hagin sigut músics o tècnics amb rodatge i que entenguin què és aquesta feina. O senzillament, regidors d'escenari competents.

Un exemple el tenim amb les proves de so. Quasi mai, en la meva vida com a músic, he arribat a un lloc (puc dir prou orgullós que quasi sempre arribem puntuals) on tot estava llest per provar a l'hora que s'havia dit. I aleshores qui hem de retallar la prova som nosaltres. O també, en les condicions en què estem un cop hem fet la prova i hem d'esperar al bolo. Uns quants cops he vist que s'hagués d'esperar 8 hores sense un lloc per seure o estar, ni sense poder guardar les coses en un espai mínimament reservat. Ara, imagineu-vos condicions així cada cop que sortim de bolo, on passa mínim alguna cosa d'aquest tipus cada vegada. I de com viuen els tècnics ja ni us parlo, poden tenir jornades de 20 hores, amb la calma. I, com nosaltres, sempre es troben el rata que els vol pagar menys.

Com imagino que aquest article el llegiran, en gran part, músics, tècnics o gent sensibilitzada amb el sector, no entraré més en posar exemples. Què fem, companyes? A part de treure la ràbia com estic fent jo ara, crec que també cal identificar el problema. Personalment, una part es troba en el fet que CADASCÚ HA DE FER LA FEINA QUE LI PERTOCA, I N'HA DE SABER. Si no, no organitzis un esdeveniment mínimament gran. Calen persones que coneguin els límits i sàpiguen què es fa. D’equip, de condicions a oferir, de preu a pagar i, sobretot, de capital humà. Ens trobem, molt sovint, amb persones amb formació mínima o nul·la encarregant-se de la regidoria. I això acaba sent un problema a tots els nivells.

Em caldria molt més espai per xerrar d'això, només dir que és un espai de lluita claríssim, prenguem-lo com a nostre!