Músiques del món

Miquel Cubero
Cantant d'Ojo de Buen Cubero

Recordo que, ara farà 5 anys, vaig estar al meu últim combo (conjunt musical) de l'escola de música Jam Session. Allà vam tocar, realment, de tot. Silvio Rodríguez, Rubén Blades, Radiohead... Estils tant dispars com interessants. Una autèntica obertura de mires respecte al que havia tocat fins al moment, que havia sigut blues, rock, pop, una mica de jazz... Salsa, samba, compassos i músiques poc habituals formaven part del repertori. Sabeu com es classificava l'estil que fèiem? Músiques del món. Eurocentrisme, has guanyat de campionat.

Segurament moltes diríem, en un principi, que tampoc és un nom estrany. A mi tampoc em va sonar malament, fins que un dia el nostre professor, en Nacho, va dir, textualment: Realment el nom d'aquest combo és molt racista. O sigui, podem classificar mil i un estils de rock: rock n' roll, hard rock, blues rock, pop-rock, punk, metal, power metal, hardcore... i dels seus estils derivats o propers, però a tota l’altra música li diem “Músiques del món"?

D'això vinc a parlar avui. De com, en la nostra comoditat eurocèntrica, considerem la resta de músiques que hi ha com, d'alguna forma, inferiors a la nostra. Bé, a la nostra... Millor seria dir a la globalitzada, perquè de nostra no en té tant.

I quan, com, amb què passa això? Passa amb el flamenco, amb la música llatina (té tela que el que fa un continent sencer ho considerem tot en una sola categoria), i amb qualsevol música que, en resum, no segueixi les normes de la música occidental. Passa quan una música no té un compàs 4/4. Passa quan es pot passar pel tub del rock o el pop qualsevol estil dins de les "músiques del món". Ep, això no vol dir que no cregui en la barreja, eh! Només que tot això és un reflex de la imposició d'una cultura respecte de les altres. Però és important barrejar. La barreja és el que ens fa qui som. Les cultures actuals som mescles de cultures anteriors i això la música ens ho demostra més que ningú. Per exemple, pel que es diu, les guajiras tenen el seu origen a Tenerife. Van anar a Cuba, es van barrejar amb la seva música i van arribar a importar-se a la Península i esdevenir un pal del flamenco. També es va passar un procés molt similar per arribar a tenir la nostra estimada rumba catalana. La barreja és bona, està més que clar, però no confonguem barreja amb encaix. Perquè encaix vol dir, per defecte, que hi ha quelcom encaixat, i un encaixant. És a dir, algú o quelcom que s'adapta a les aptituds i característiques de l'altre element.

Només em queda posar-me les ulleres liles per parlar del #PurpleWashing. O altrament dit, que amaguem en el feminisme pràctiques racistes o d’exclusió d’altres cultures. Realment creieu que el reggaeton és més masclista que el metal? Heu mirat les lletres de Metallica, Guns N' Roses, Buckcherry, AC/DC? És com la parafernàlia que hi va haver al voltant del burquini, traslladada a la música. Cal vigilar, i molt, per no caure en certes actituds racistes abanderant altres lluites que, no oblidem, molts cops van lligades de la mà.

Per sort, hi ha qui actua

Per Pau Planas

L'escena del país està dominada per grans festivals i grans concerts on les propostes emergents no hi tenen cabuda. Quatre o cinc grans grups es mengen tot el pastís i en deixen centenars sense cap finestra des d'on poder expressar-se ni donar-se a conèixer. Podríem anar enllaçant veritats com aquestes fins a la fi dels temps. La situació no és fàcil per a les propostes emergents. Hi estem d'acord. Però davant d'aquesta realitat, hi ha qui decideix queixar-se, indignar-se i quedar-se a casa maleint tal injustícia i hi ha qui, en canvi, prefereix actuar.

Màia són del segon grup. Cansats de veure aquestes situacions van decidir que, davant la falta de festivals que apostessin per la música emergent, crearien ells mateixos el seu propi festival. Resultat? Diumenge van omplir Bikini amb Sense Sal i Jordi Ninus. D'altres han decidit empescar-se idees més originals, com la gira per terrats que ha començat Ian Sala.

En un món ideal, els músics no haurien de fer aquestes tasques i tindrien l'única funció de tocar davant d'un públic interessat en la seva proposta. Però quan les coses no van com un voldria, és d'agrair que hi hagi qui intenti actuar per canviar-ho enlloc de seure a esperar que tot canviï per art de màgia.

Màia

El grup ha impulsat el festival Estils i ha omplert Bikini juntament amb Sense Sal i Jordi Ninus.

MMVV

750 professionals acreditats tornen a confirmar el Mercat de Música Viva com el punt de trobada del sector musical català.