Status Quo
Els nous amants del rock clàssic i aquells a qui els ha acompanyat durant dècades es van reunir el dissabte a Tarragona per tal de retre homenatge a la mítica banda Status Quo. Sobre la sorra i sota els focus de la Tarraco Arena Plaça, una antiga plaça de toros reimaginada per un millor ús, els britànics es van espolsar els anys del damunt i van oferir un concert digne de l’època daurada del rock and roll. Status Quo està de comiat després de més d’un lustre de trepitjar escenaris arreu del món, però ningú del públic hagués dit que la banda ja no té energies per continuar. Els rockers van demostrar que, tot i marxar, segueixen estimant el que fan, oferint un concert sense un minut de descans, ni per ells, ni pel públic.
Francis Rossi, líder, es va acomiadar del públic amb les cançons de la banda que lidera, però també amb llargs discursos en anglès, agraint el suport que han rebut en el seu llarg viatge i, modestament, disculpant-se de tots els presents per no poder transmetre el seu agraïment en l’idioma nadiu.
Dins la gira The Last Night of the Electrics, repassen els seus grans èxits, que els han assegurat a milers de fans arreu del món, i ho fan amb la mateixa força que ho han fet sempre. A Tarragona el públic es va deixar la veu a l’arena, corejant cada una de les cançons que des dels anys seixanta han marcat un abans i un després en la música rock. El contrast entre el públic va ser innegable, des de petits tarragonins que es faran grans sabent que han pogut presenciar un concert mític a la ciutat, a veterans del rock que no es volien perdre l’ocasió de veure, per últim cop, la que ha estat la banda sonora de moltes vides. Tres mil fans van omplir la TAP per sentir cançons inoblidables com "What ever you Want" i "In The army now", els grans hits més coneguts pels amants del rock i també per els que no ho són. Rossi i el seu incansable company Parfitt, van regirar un baül de cançons de seixanta anys d’antiguitat i van rendir homenatge a les més antigues i les més recents. No hi va faltar "Caroline" o "Paper Planes", cançons dels setanta, una època màgica pels britànics, quan van concebre la majoria dels temes que els han guardat un lloc indiscutible als llibres d’història del rock.
Va ser un comiat, amb totes les llàgrimes entre el públic que això comporta, però va estar a l’altura d’una banda que, per molts anys que passin, no caurà en l’oblit. A més, sempre hi ha l’esperança que tot i acabar la seva etapa elèctrica, encara retornin els músics, amb un format de concert diferent.
