Marcos Franz

Ara fa vint-i-tres anys, un dotze de març, un Marcos Franz molt petit veia el món per primera vegada. Cap als sis anys, el futur músic i actor de Mataró va teclejar el piano per primera vegada, fins que tres anys més tard ho va deixar temporalment. Va passar cert temps i, a principis de l'adolescència, cap als 12 anys, en Marcos va començar a interessar-se pel teatre. Però, quan un és músic, sempre acaba tornant a tocar, així que el jove va recuperar el piano cap als 15 anys, i va començar també a tocar la guitarra.

Música i teatre es van mesclar i es van alinear les estrelles i Franz va començar a aparèixer a la gran pantalla el 2010, amb el film La Mosquitera, mentre, paral·lelament, anava composant els seus primers temes. I pam. Va passar allò que ens fa conèixer a tots aquest artista: Merlí va publicar el seu primer capítol, ara fa un any. Tothom (o, bé, l'audiència de TV3) va començar a conèixer aquest nou actor que, un any més tard, també seria músic. Així, el passat octubre, Marcos Franz va llençar el seu primer àlbum: Start (Discmedi, 2016).

Arriben tard, ell i l'Albert Medina (teclista, amic, músic), però els ho perdono. En Marcos ja m'ha avisat que tenia una entrevista abans, així que ens saludem i entrem a l'Starbucks. L'estona vola dins d'aquest espai tan icona dels “hipsters” i la conversa flueix d'una manera molt natural. “Tio, és que estic molt còmode” és la resposta de Franz quan el seu amic li comenta que ha de donar respostes més, diguem-ne, adequades. Però bé, anem xerrant, el Marcos va destrossant els palets per remenar el cafè, menjant-se els sucres i rient i els minuts van passant.

EL NOI DE MERLÍ  QUE, A MÉS, FA MÚSICA?

“Ara sóc això, sí, tot i que per mi sóc les dues coses per igual”. Parlem del fet de ser un personatge mediàtic, un actor força popular, abans de ser conegut com a músic, i Franz apunta que tan té aspectes positius com negatius: “Positiu perquè tens una entrada molt més fàcil, però negatiu perquè no saps si els teus fans són fans de la teva música o de la teva cara, del Gerard, del personatge". Així, en el fons, seran els anys els que ens facin veure si Marcos Franz, com a músic, era realment exitós, o si era el Gerard de Merlí el que omplia sales de concerts.

Tot i així, el jove ho té clar, que no vol mesclar ambdues feines i que, en contra del que pensa alguna gent, “això no és gens un producte per treure tajada de Merlí, ni molt menys". Quan li demano què creu que acabarà pesant més –teatre o música– m'explica que ambdues li encanten. Per una banda, “sempre he somiat a ser una puta estrella de rock”. Però, per l'altra, “en el món del cine crec que estic en una situació bona i puc tirar força per aquí, a més que m'encanta. Hi vull entrar i vull fer més projectes." Com sempre, el temps ho dirà, suposo.

El que sí que s'ha de dir és que per al Marcos Franz músic, el Gerard ha estat un cop de sort en un asepcte clau: a l'hora de trobar discogràfica. "Estàvem gravant Merlí i hi havia un piano al menjador de l'escola on rodàvem, i em vaig posar a tocar." Una noia el va sentir i va trobar que era bo, que "molava". Li va recomanar contactar amb el seu germà, que tenia contactes en l'àmbit. "I total, que li vaig enviar la meva música i em va ajudar molt a contactar amb Discmedi, que és la discogràfica... Va ser una mica de pel·lícula."

"UNA MICA THROW BACK"

Possiblement us pregunteu què coi és throw back. Quan l'Albert Medina (teclista, amic i acompanyant de Franz) solta el concepte, jo tampoc acabo d'entendre com s'aplica això a l'estil musical de Marcos Franz. Però, bé, només cal pensar-hi una mica per veure que throw back fa referència a “tirar enrere”, també musicalment. És a dir, és tornar als grans grups del rock dels 70, 80, 90: tornar al rock progressiu de King Crimson, al rock simfònic de Jehro Tull o als temes més clàssics del rock de The Beatles. I suposo que és una bona definició per la música del noi de Mataró.

Aquest personatge que seu al costat del meu guest parla poc i va jugant o fent quelcom amb el seu mòbil, però deixa anar unes quantes referències potents. “Tens una mica de les fases inicials del rock anglès. També tens aquest punt una mica nostàlgic de rock més clàssic, tot i que barreges molta cosa simfònica, sí, a 'Mayday', per exemple, amb els arpegis i els violins... Tot i que també tens coses més guarres". “Tinc coses guarríssimes” apunta Franz. I comencen a fer conya i riure.

Bastant original, doncs, l'estil del músic, un músic que, a més, apunta que no s'identifica amb cap músic català. Tot i així, ell fa la seva música en català, i ho fa per dos motius: per una banda, perquè és l'idioma amb què se sent més còmode i, per l'altra, perquè la discogràfica li ho va recomanar. De tota manera, Franz m'explica que sovint a l'hora de fer les lletres les fa primer en anglès i després les tradueix amb ajuda de l'Albert Medina. A més, hi ha un parell de temes del CD que són en anglès. Les lletres, cal dir, tenen un punt extra força interessant, gràcies a una aportació del teclista del grup, i és que, tal com diu Marcos Franz, “ell va tenir la idea que cada cançó tingués oculta una paraula de puta mare, com ara 'àdhuc' o 'bonomia'”.

És original, però també és throw back: es queda amb allò que més admira dels grans clàssics del rock, però s'ho fa seu, ho assimilia i crea un producte nou, amb caràcter propi. Perquè, en el món de l'art, com comentem, un ha de ser un mateix, o no és. “El món de l'art en general no hi ha un títol. Guanyes pasta si la gent compra el que tu fas, si li agrada el que tu fas. Els meus ídols han 'sudat' de tot, han seguit els seus impulsos i han fet el que sentien". És qüestió de seguir el que un mateix sent i treballar-hi. "No és sort, perquè si jo no hagués fet aquelles cançons no tindria un CD, encara que fos el xaval de Merlí amb més èxit del puto planeta. Jo penso que és cosa de talent i actitud. I que els planetes s'aliniin i estiguis en el moment indicat. Chicos: si voleu fer rock, feu rock; si voleu ballar, balleu... Potser els de la COPE ens mataran".

"Si jo no hagués fet aquelles cançons no tindria un CD, encara que fos el xaval de Merlí amb més èxit del puto planeta. Jo penso que és cosa de talent i actitud. I que els planetes s'aliniin i estiguis en el moment indicat"