Blau sang, vermell cel

Crim han arribat per sacsejar el mercat punk nacional. I qui sap si també l'estatal. Els tarragonins acaben de parir un segon disc que és pura adrenalina i que ens demostra que el punk no ha mort. De fet, el seu estat de salut millora a marxes forçades. Ells en són el darrer exemple. Si amb el seu primer treball ja donaven mostres de solidesa, amb Blau sang, vermell cel (Bcore, 2016) es consoliden com un dels noms a tenir en compte aquest 2017.

"Benvingut enemic, benvingut al fracàs, un gust per mi patir al teu costat" bramen a la cançó que obre l'àlbum. Crim no es deixen res al tinter. Ens regalen unes lletres esmolades, directes i amb una forta mirada crítica cap al món que els envolta. "Ho sento si pels meus collons hi surt la veritat", canten a "No hi serem". Crim diuen les coses tal com les senten, amb un realisme àcid que no ens deixa indiferents. Busquen la llum entremig de peces que, d'entrada, poden semblar fosques i es treuen de la màniga un disc excel·lent amb algunes cançons dignes d'esdevenir himnes. Cançons pensades per fer trontollar qualsevol sala de concerts i per fer sortir tota la mala llet acumulada tot corejant cada un dels temes amb el puny alçat.

Blau sang, vermell cel és un disc de punk en majúscules. La veu trencada d'Adrià Bertran hi aporta força i caràcter i la contundència de les guitarres acaba d'arrodonir unes peces que surten de les entranyes i et colpegen a la cara sense deixar-te cap marge de reacció. Crim treuen la ràbia i, de seguida, l'encomanen a qui l'escolti. És per això que no és d'estranyar que la gira de presentació no deixi de sumar dates, ni que la banda enllaci plens absolut en cada concert, ni que ja tingui presència assegurada en festivals de primer nivell com el Resurrection Fest gallec -on compartiran cartell amb Rammstein-. Crim han arribat per quedar-se i aquest any en sentirem molt a parlar.