Oques Grasses i Hora de Joglar
23:30. Els afores de La Mirona de Salt cremen. Centenars de joves ocupen les voreres i carrers de les immediacions de la sala agrupant-se al voltant de sound systems improvisats i ben regadets de les millors (o no) begudes espirituoses. Tractant-se del XIX Aniversari dels Xoriguers de l’UdG no cal dir que era bastant previsible trobar-se a una massa de joves predisposats a incendiar la nit. Tot i la temptació de sumar-me a la gresca que s’estava organitzant allí fora, deixo aquella escena i enfilo cap al concert.
Un cop a dins, la intensitat i el desig de festa no tenien res a envejar al que es coïa a fora. Hora de Joglar presentaven el seu darrer àlbum, Present (RGB Suports, 2017), i es notava que era una estrena que esperaven amb anhel. Nou disc, nou directe, però la mateixa predisposició a desfer qualsevol barrera que es pugui generar entre l’escenari i el públic. Carregats amb el més gustós dels sabors swing, balcànics i caribenys, Hora de Joglar no va perdre l’ocasió de brindar a la gent tot tipus d’excuses per desenganxar els peus del terra i alliberar les cintures.
L’interval entre el final del concert dels d’Argelaguer i el següent grup va permetre un moment de relaxació i d’entrada d’aire fresc a la sala. Una treva necessària abans que la gentada de l’exterior es decidís a incorporar-se a la festa i detonar l’escena.
L’aparició d’Oques Grasses i les primeres notes del seu "Fullar sempre" van donar el tret de sortida a una hora i mitja d’entrega incondicional d’una Mirona plena de gom a gom. I és que els osonencs ja fa temps que van descobrir la fórmula, aquella barreja inexplicable entre la música, la posada en escena i vés a saber quina alineació astral que permet a les bandes ficar-se al públic a la butxaca i transformar, junts, un concert en una nit de festa garantida. Podríem parlar dels canvis d’instruments que duen a terme els seus membres, de les versions, del seu enganxós 'sexy com tu no hi ha ningú' o de la seva habilitat per despullar el públic nit sí i nit també i encara i així, segur que ens deixaríem algun element. Del que no en queda cap dubte és que des de la primera nota fins al darrer xiscle adolescent l’actuació d’Oques Grasses va mantenir al públic en un estat d’eufòria i entrega plena.
El XIX Aniversari dels Xoriguers encarava el seu darrer tram amb l’aparició de La Masovera Barbuda i el difícil repte de sostenir la inèrcia desbocada desfermada per Hora de Joglar i Oques Grasses. La Mirona ja no tornaria a omplir-se ni a vibrar com feia uns instants, però la festa, ja no hi havia qui l’aturés.
Si et trobes a una foto i vols que te l'enviem gratuïtament en alta resolució, ens ho pots demanar a multimedia@latornada.cat